Cada conte, un món sencer

Quatre anys després de la traducció de la magnífica i premiada novel·la La piedra de moler de Margaret Drabble (Sheffield, 1939), arriba la traducció de la major part dels seus contes, Un día en la vida de una mujer sonriente. Es tracta de tretze relats commovedors i intel·ligents escrits  entre final dels anys cinquanta i l’any 2000 que versen principalment sobre la condició humana.

Presenten un amplíssim ventall de protagonistes: n’hi ha de joves, cultes, més o menys triomfadores, grans, sense estudis, de professions prestigiades, vídues (atenció a «La viuda alegre»), mares, casades…, i sempre, sempre de carn i ossos. A partir de les seves vides en continu progrés, d’anhels i desitjos, d’interessos i motivacions, radiografia els viaranys del comportament humà, analitza raons i desraons, repassa maneres d’estar al món, dibuixa possibilitats, proposa models. I, sobretot, sobresurt en una cosa que comparteixen les literatures de moltes escriptores: la portentosa capacitat de rebentar els límits dels gèneres. Realment, mestres i models no n’hi falten. Sense moure’ns de la seva terra natal, és difícil no pensar en Shelley, Woolf, West, Byatt, Spark, Murdoch…

Presenta temes essencials de la vida de les persones. Per exemple, el treball remunerat, les relacions afectivosexuals, el continu discórrer del cervell, usos i costums. Té l’encert de presentar en les seves trames un munt de qüestions fonamentals, però no com a tema sinó com a part del teló de fons; per exemple, un aspecte tan present en la vida de les dones com són els maltractaments. En perfecta coherència amb tot això, contes que són pura ficció esdevenen un il.luminador i fidedigne fresc de la vida i de la societat de la Gran Bretanya. Tots els contes són una agradable manera d’acostar-se a la sociologia; algun fins i tot a la botànica. Instrueixen ben plaentment.

En aquest mateix sentit, l’últim i preciós conte, «Rumbo al oeste» —atenció al subtítol—, no tan sols és un amorós tractat de geografia sinó que també hi irromp joiosa i ben ajustadament la literatura. En efecte, Drabble té una extensa obra com a crítica literària. O que en un altre, «La Residencia de la Viuda», l’experiència teatral li sigui ben útil per fer ficció. Tots dos contes són també un bell exponent dels flexibles però tossuts circells que traven entre si uns contes que se solen tancar amb belles epifanies.

Mestra en els detalls (per exemple, l’amor pels viatges), amb una pinzellada és capaç de mostrar l’embadaliment per la natura i, al mateix temps i amb tendresa, una gran ironia:

Volví a bajar con mi puñado de hierbas, observando el declinar de la luz de la tarde sobre el cedro del Líbano, los acebos altos y el ciprés de Bután amarillo, presa de un arrebato de compasión y admiración por mí misma tan intenso que a punto estuvo de consumirme.

Acabo amb una endevinalla: ¿quina relació hi ha entre Margaret Drabble, Antonia S. Byatt —autora de la immensa en tots sentits Posesión o de la tetralogia sobre Frederica Potter— i la historiadora Helen Langdon?

Un día en la vida de una mujer sonriente
Margaret Drabble.
Trad. Miguel Ros González
Madrid: Impedimenta, 2017. 281 p.