Margaret Court, Serena Williams, Steffi Graf, Roger Federer, Helen Wills, Chris Evert, Martina Navratilova, Rafael Nadal. Tenistas
Y no Margaret, Serena, Steffi, Federer, Helen, Chris, Martina y Nadal, como muchas veces los medios de comunicación se han referido y se refieren a estas y estos tenistas.
Ni Court, Williams, Graf, Roger, Wills, Evert, Navratilova y Rafa, que la lengua evidentemente permite enunciar pero que tampoco sería en absoluto recomendable.
A raíz de la duodécima y meritoria victoria de Rafael Nadal en Roland Garros, se ha vuelto a oficiar el milagro de los panes y los peces pero al revés. Se detectan cambios pero todavía se puede escuchar en algunos medios que quien ha ganado más gran slams del mundo es Roger Federer, y sus veinte trofeos se presentan como la única meta a alcanzar por Rafael Nadal.
Pues bien, el título del artículo simplemente pone por orden de victorias de gran slams a una serie de formidables tenistas. Es decir, ganar una final en la arcilla de Roland Garros, en las pistas duras del Open de Australia o al Open de los USA, o en el césped de Wimbledon. Este cuadro quizás lo deja más claro:
Si hablamos de un Grand Slam —o sea, ganar estos cuatro torneos en una misma temporada— la lista es mucho más exigua. Por orden cronológico lo han ganado, Don Budge, Maureen Connolly, Margaret Court, Rod Laver y Steffi Graf. Tres mujeres y dos hombres.
Al margen de estos ranquins repletos de buenísimas y memorables tenistas, viene al caso recordar otra bien potente: Billie Jean King. Una de las grandes del tenis y una de las mejoras atletas de la historia. Ganó doce gran slams individuales, dieciséis de dobles femeninos y once de dobles mixtos.
Si la cito, sin embargo, es sobre todo porque en 1973 King fue una de las nueve fundadoras de la WTA (Women’s Tennis Association), organismo rector del circuito profesional de tenis femenino ideado para eliminar la discriminación sexual, la brecha salarial y a favor de la igualdad entre mujeres y hombres. Las otras —casi nunca citadas— son Julie Heldman, Valerie Ziegenfuss, Judy Dalton, Kristy Pigeon, Peaches Bartkowicz, Kerry Melville Reid, Nancy Richey y Rosie Casals. Gracias a estas pioneras, las tenistas han tenido unos emolumentos justos alejados de la miseria a la que se somete a muchas profesionales cualquiera que sea el ámbito en que trabajen.
Actualmente la WTA cuenta con más de dos mil quinientas jugadoras de cerca de cien países. Nunca agradecerán suficientemente los servicios de King y compañía, a contrapelo y no sin sufrir burlas y escarnios.
Una manera fácil de aproximarse al nacimiento de la WTA es la película La batalla de los sexos (EE.UU., 2017) de Valerie Faris y Jonathan Dayton, dedicada a recrear el partido que también el año 1973 jugaron Billie Jean King y el extenista Bobby Riggs, ganado brillantemente por King.
Se ha dicho que se detectan cambios en la manera de abordar la presencia de mujeres y hombres en los medios de comunicación. Por ejemplo, en una noticia reciente sobre Nadal, «Una ‘rivalidad’ que parece no tener fin», leemos en los subtítulos: «Rafa Nadal (17) y Roger Federer (20) son los dos tenistas masculinos con más Grand Slams / Las tres primeras posiciones de este ranking son para Margaret Court, Serena Williams y Steffi Graf». La especificación «masculinos» del primer subtítulo es hoy en día totalmente procedente; citar a las tres tenistas en el segundo, también.
A veces, es un deportista quien pone las cosas en su sitio. En 2016, el tenista escocés Andy Murray enmendó la plana a un presentador de la BBC cuando durante una entrevista después de ganar la medalla de oro en los Juegos Olímpicos, destacó que Murray era el primer tenista en ganar dos oros olímpicos. Y Murray le recordó que tanto Venus como Serena Williams habían ganado unos cuatro cada una.
Se podría pensar que el entrevistador se refería a que Murray era el primer hombre que ganaba dos medallas de oro consecutivas en individuales, pero sus palabras fueron: «Eres la primera persona en la historia en ganar dos medallas de oro olímpicas en tenis. Es una hazaña extraordinaria, ¿no?». Un año después Murray tuvo que volver a intervenir cuando le hicieron una pregunta que olvidaba (y por tanto, despreciaba) a las tenistas de los torneos de Grand Slam.
Veo que en la cinta de noticias que va pasando por la parte inferior del televisor (estoy mirando la cadena del Notícies 3/24), sale un corto que no necesita traducción: «Al Mundial, golejada històrica dels Estats Units sobre Tailàndia (13-0)». Ninguna especificación de que se trata de una competición femenina, del mismo modo que tampoco se especifica si es masculina. El público es lo suficientemente inteligente, sensible y no sexista para que tenga que haber la limitadora especificación.
Lo veo de reojo mientras, antes de la pausa de media mañana, admiro los potentes, formidables y bien fundamentados (en ocasiones, vehementes) alegatos de las letradas (espero que cobren lo mismo que los letrados) Marina Roig, Olga Arderiu y Judit Gené (¡magníficos sus «cuando una tiene el convencimiento…»!), a pesar de tener que hacerlos bajo la coacción de un impaciente y malhumorado Manuel Marchena.
Por fin reconozco la descripción de la manifestación ante la Conselleria d’Economia o del referéndum del 1 de octubre. La fiscalía por un momento me hizo creer que era marciana.
Margaret Court, Serena Williams, Steffi Graf, Roger Federer, Helen Wills, Chris Evert, Martina Navratilova, Rafael Nadal
I no pas Margaret, Serena, Steffi, Federer, Helen, Chris, Martina i Nadal, com força vegades els mitjans de comunicació s’han referit i es refereixen a totes aquestes i aquests tennistes.
Ni Court, Williams, Graf, Roger, Wills, Evert, Navratilova i Rafa, que la llengua evidentment permet enunciar però que tampoc seria gens recomanable.
Arran de la dotzena i meritòria victòria de Rafael Nadal al Roland Garros, s’ha tornat a oficiar el miracle dels pans i els peixos però a l’inrevés. Es detecten canvis però encara es pot sentir a segons quins mitjans que qui ha guanyat més grans eslams del món és Roger Federer, i les seves vint victòries es presenten com l’única fita a assolir per Rafael Nadal.
Doncs bé, el títol de l’article simplement afilera per ordre de victòries de grans eslams una sèrie de formidables tennistes. És a dir, guanyar una final a la terra batuda de Roland Garros, a les pistes dures de l’Open d’Austràlia o a l’Open dels Estats Units, o a la gespa de Wimbledon. El quadre potser ho deixa més clar:
Si parlem d’un Grand Slam —o sigui, guanyar els quatre tornejos dins la mateixa temporada— la llista és molt més exigua. Per ordre cronològic l’han guanyat, Don Budge, Maureen Connolly, Margaret Court, Rod Laver i Steffi Graf. Tres dones i dos homes.
Al marge d’aquests rànquings plens d’excel.lentíssimes i memorables tennistes, ve a tomb recordar-ne una altra de ben potent: Billie Jean King. Una de les grans del tennis i una de les millores atletes de la història. Va guanyar dotze grans eslams individuals, setze de dobles femenins i onze de dobles mixtos.
Si la cito, però, és sobretot perquè el 1973 King fou una de les nou fundadores de la WTA (Women’s Tennis Association), organisme rector del circuit professional de tennis femení ideat per eliminar la discriminació sexual, la bretxa salarial i a favor de la igualtat entre dones i homes. Les altres —gairebé mai no citades— són Julie Heldman, Valerie Ziegenfuss, Judy Dalton, Kristy Pigeon, Peaches Bartkowicz, Kerry Melville Reid, Nancy Richey i Rosie Casals. Gràcies a aquestes pioneres, les tennistes han tingut uns emoluments justos allunyats de la misèria a què se sotmet a moltes altres professionals treballin a l’àmbit que sigui.
Actualment la WTA compta amb més de dues mil cinc-centes jugadores de prop de cent països. Mai agrairan prou els serveis de King i companyia, a contrapèl i no sense rebre burles i escarnis.
Una manera fàcil d’aproximar-se al naixement de la WTA és veure la pel.lícula La batalla de los sexos (EUA, 2017) de Valerie Faris i Jonathan Dayton, dedicada a recrear el partit que també el mateix 1973 van jugar Billie Jean King i l’extennista Bobby Riggs, guanyat brillantment per King.
S’ha dit que es detecten canvis en la manera d’abordar la presència de dones i homes als mitjans de comunicació. Per exemple, en una notícia recent sobre Nadal, «Una ‘rivalidad’ que parece no tener fin», llegim als subtítols: «Rafa Nadal (17) y Roger Federer (20) son los dos tenistas masculinos con más Grand Slams / Las tres primeras posiciones de este ranking son para Margaret Court, Serena Williams y Steffi Graf». L’especificació «masculinos» del primer subtítol és totalment procedent actualment; citar les tres tennistes al segon, també.
De vegades, és un esportista qui posa les coses a lloc. El 2016, el tennista escocès Andy Murray va esmenar la plana a un presentador de la BBC quan durant una entrevista arran de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics, va destacar que Murray era el primer tennista en guanyar dos ors olímpics. I Murray li va recordar que tant Venus com Serena Williams n’havien guanyat uns quatre cadascuna.
Es podria pensar que l’entrevistador es referia al fet que Murray era el primer home que guanyava dues medalles d’or consecutives en d’individuals, però les paraules van ser: «Eres la primera persona en la historia en ganar dos medallas de oro olímpicas en tenis. Es una hazaña extraordinaria, ¿no?». Un any després Murray ho va haver de tornar a fer quan li van fer una pregunta que obviava (i per tant menyspreava) les tennistes dels torneigs de Grand Slam.
Veig que a la cinta de notícies que va passant per la banda de sota del televisor (estic mirant la cadena del Notícies 3/24), hi surt la següent notícia: «Al Mundial, golejada històrica dels Estats Units sobre Tailàndia (13-0)». Cap especificació que es tracta d’una competició femenina, de la mateixa manera que no es fa quan és masculina. El públic és prou intel.ligent, sensible i no sexista perquè no calgui la limitadora especificació.
Ho veig de cua d’ull mentre, abans de la pausa de mig matí, admiro els potents, formidables i ben fonamentats (en ocasions, vehements) al.legats de les lletrades (espero que cobrin igual que els lletrats) Marina Roig, Olga Arderiu i Judit Gené (¡quins magnífics, «cuando una tiene el convencimiento…»!), tot i que els han de fer sota la coacció d’un impacient i malhumorat Manuel Marchena.
Per fi reconec la descripció de la manifestació davant la Conselleria d’Economia o del referèndum de l’1 d’octubre. La fiscalia gairebé m’havia fet creure que era marciana.